Les campanades de Londres
En la nit de cap d'any totes les famílies son felices menys uns pares que estan buscant al seu fill, que s'ha perdut entre tota la gent del carrer. Els pares el buscaven, el buscaven i no l'encontraven mai. Estaven desesperats i no s'havien per on buscar-lo.
El xiquet esteva molt feliç perquè havia entrat en una pastisseria. El xiquet va vore molts pastissos i moltes varietats de xocolata.
De prompte va eixir un home i li va fer un salutació que ningú li havia fet mai.
Ell es va posar a fer un dibuix amb xocolata i el xiquet estava més content que mai, l'home li va donar un trosset i li va dir:
-Tens que anar-te’n, vaig a tancar.
-Val, ja me’n vaig.
Jo estava menjant-me el raïm i mirant com baixava la bola de les campanades i vaig vore un xiquet a soles.
Vaig apropar-me a ell i li vaig dir:
-Que fas ací a soles?
-M'he perdut, no sé on estan els meus pares.
-Com et dius?
-Hem dic Pere.
-Jo hem dic Ramón.
Vine amb mi i buscarem als teus pares.
Jo el vaig portar a la policia.
El xiquet estava plorant.
Però quan la policia va cridar als seus pares, el xiquet estava més content que mai i els pares ploraven de l’ alegria, perquè es pensaven que havien perdut a un fill per a tota la vida.
-He vist moltes coses però esta es la que mes m'ha il·lusionat, uns pares amb el seu fill.
Així deurien de ser totes les famílies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada